El coix i el cec
En un bosc prop de la ciutat vivien dos vagabunds. Un era cec i un altre coix; durant el dia sencer en la ciutat competien l'un amb l'altre. Però una nit les seues cabanyes es van incendiar perquè tot el bosc va cremar. El cec podia escapar, però no podia veure cap a on córrer, no podia veure cap a on encara no s'havia estés el foc. El coix podia veure que encara existia la possibilitat d'escapar, però no podia eixir corrent -el foc era massa ràpid, salvatge-, així doncs, l'única cosa que podia veure amb seguretat era que s'acostava el moment de la mort.
Els dos es van adonar compte que es necessitaven l'un a l'altre. El coix va tindre una sobtada claredat: el cec pot córrer, i jo puc ver. Van oblidar tota la seua competitivitat. En aquests moments crítics en els quals ambdós es van enfrontar a la mort, necessàriament es van oblidar de tota estúpida enemistat, van crear una gran síntesi; es van posar d'acord en el fet que l'home cec carregaria el coix sobre els seus muscles i així funcionarien com un sol home, el coix pot veure, i el cec pot córrer. Així van salvar les seues vides. I per salvar-se naturalment la vida es van fer amics; van deixar el seu antagonisme.
- Què has entés?
- Quina moralitat pots extraure del conte?
- T'ha passat alguna vegada que hages parlat malament d'algú i després ho hages necessitat?
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.